– 2020 – L'any que el Planeta va patir estrès

Val aclarir que aquests són només els meus pensaments, mis idees, la meva manera de veure i comprendre aquesta situació que estem vivint. Referint-me al COVI 19 No pretenc ensenyar ni de bon tros, és només una visió com altres que podran tenir altres persones, però ho prengui com una tasca, gairebé una obligació per compartir amb tots aquells que vulguin i tinguin ganes de llegir-la i com jo preguntar-me Què m'està dient a mi aquest virus?

Moltes vegades sentim el nostre propi cos, cansat, trepidant, tens o pertorbat per les nostres exigents rutines, pel no parar ni un moment amb l'afany de fer-ho tot i molt més del que el dia ens demana i ens permet, per aquest córrer incessant per poder tenir tot el que hauríem de tenir per ser feliços d'acord amb allò que ens han fet creure, els mitjans, la societat de consum o les grans corporacions sobre què és la felicitat, sense aturar-nos a pensar ni un sol instant que la felicitat és dins nostre.
Doncs així, com el nostre cos esclata i reacciona amb un dolor, un malestar, una angoixa o una malaltia, que no són fruit ni més ni menys de l'estrès amb què ens carreguem a nosaltres mateixos, així el nostre estimat Planeta es manifesta per dir-nos alguna cosa en tanta quantitat d'ocasions, que moltes vegades no som capaços de veure o no tenim la valentia de reconèixer. I així com el nostre cos s'expressa de la manera que el pot, a través d'alguna malaltia física, mental o espiritual, el planeta ens parla, generant situacions que semblarien ser alienes a nosaltres. No estaria tan segura que així ho siguin.

Totes les coses terribles, increïbles, de vegades inexplicables succeeixen en aquesta terra provocades per l'ésser humà, que fins avui, sembla no haver adonat que tots som un, que veiem els errors i les faltes en els altres, però no som moltes vegades capaços de veure-les en nosaltres mateixos, veient sempre “la palla a l'ull aliè”, la culpa en els altres, i jutgem i critiquem com si no fóssim en part responsables. D'aquesta manera, sense mirar-nos, sense intentar si vol conèixer i reconèixer qui som i què fem, mirant i buscant la culpabilitat a l'altre, difícil serà que puguem canviar alguna cosa, difícil serà que canviïn el sistema, els governs o aquesta societat que tant critiquem i que tant ens molesta, perquè estem convençuts que la culpa sempre la tenen els altres.

Hoy, en aquest “confinament” en què ens veiem obligats a romandre, miro cap enrere, tan sols unes poques setmanes i vénen a la meva ment tantes situacions que al voltant d'aquest enorme planeta, nosaltres, els seus habitants, estàvem vivint i que de sobte s'han esquitxat. Situacions que semblen haver portat a la nostra gegantina i estimada llar, a un punt de saturació o al que jo anomenaria un “pic d'estrès”, per dir-nos _A! Si us plau, perquè m'estàs fent mal….! Que t'estàs fent mal.
Així vaig començar a fer mentalment una llista de successos i situacions que avui són diferents i que intentaré descriure imaginant com seran aquestes situacions i que passés en aquests llocs el dia d'avui…. Segurament han canviat i potser aquest sigui el canvi que necessitem, tal vegada sigui aquest el canvi que el planeta ens està demanant.

Aquells remots països.... Em refereixo a aquests països dels quals de vegades fins i tot ens costa pronunciar els seus noms i que moltes altres no estem segurs que part exactament del globus es troben. Nacions en guerres i lluites permanents, on cada dia mor gent innocent per les inescrupoloses lluites de poder d'un grapat de poderosos que semblarien només pensar a mantenir el seu “regnat” o lluitant per causes que per a molts de nosaltres són incomprensibles. Realment no sé que passés en aquests països avui, ja no són a les notícies. Les informacions sobre el Covi s'emporten la primera plana i la segona i la tercera, de manera que els mitjans ens inunden cada dia. Més enllà del perillós que pugui ser aquesta malaltia desconeguda i fins avui sense tractament encertat i de les cures que com a ciutadans responsables hem après a respectar, més enllà d'això, crec que aquesta manera d'informació que molts mitjans utilitzen només aconsegueixen generar el pànic a la població i al meu entendre això no ajudaria sinó més aviat, tot al contrari. Entenc que es busqui una manera de presa de consciència però el terror no crec que sigui el millor camí.
En fi…. si en aquests països han cessat per un moment les lluites, els bombardejos, els enfrontaments, potser és una manera de resposta cap al planeta i als habitants que viuen en aquestes regions de conflicte…. Potser allà l'aire és una mica massa respirable… potser allà els éssers humans trobin una mica de calma.

Contaminació, pol·lució i qualitat de vida. És ben conegut per tots que moltes grans ciutats, amb gran concentració de població, vehicles i transports amb fums i sorolls constants, pertorben la qualitat de vida dels seus habitants al punt de no poder respirar aire pur ni de bon tros contemplar un cel clar, sinó una tèrbola boira deguda a les emanacions de tantes actuacions, autobusos i altres. Doncs allà, avui hi ha quietud, l'aire comença a ser aire sense tants gasos nocius que el contaminen, els sorolls disminueixen i en lloc de motors i botzines potser dones i homes senten un alleugeriment… potser també, comencen a escoltar-se entre si. Aquí també el planeta està respirant aire pur, això que ens demana des de fa tant de temps i que avui es manifesta d'aquesta manera tan terrible com trist i preocupant. També imagino que moltes fàbriques, que sense cap mena de respecte rebutjaven els seus residus a la natura, potser no funcionen perquè el personal s'ha de quedar a casa, doncs allà també la natura sent un alleujament.

Manifestacions i marxes. Al voltant de tot el planeta vèiem quantitat de persones als carrers, diversos grups pertanyents a diferents col·lectius, reclamant pels seus justos drets, dret per una jubilació digna, drets a ser inclosos a la societat sense tenir en compte el sexe, la religió o l'afinitat política, igualtat de gènere i equiparació salarial, drets a més i millors fonts de treball, dret que la justícia social sigui realment justa i molts etcèteres. Però juntament amb aquests dignes manifestants s'expressaven també alguns grups que anant-se'n als extrems, transformaven la lliure i genuïna expressió pròpiament en una batalla campal, al mig del carrer i contra els seus propis veïns que només buscaven fer sentir les seves veus. Vam poder veure com aquests extremistes sense consciència ni cap respecte, destrossava tot tipus d'equipament urbà que trobessin al davant, cremava actuacions estacionades, trencava caixers automàtics i vidrieres de negocis com vam poder veure, per citar només alguns casos, a París i altres ciutats franceses o en una Catalunya dividida en dues, oa diferents ciutats de Llatinoamèrica on la manifestació pacífica és tan difícil de dur a terme. Penso també als mocadors multicolors que tenyien els carrers de tantes ciutats, reclamant el que per a cadascú era just, moltes vegades de manera agressiva com a manera d'imposar els vostres desitjos, barrejant i confonent conceptes de vida i de mort amb drets i sense semblar-los importar res més enllà dels seus crits o proclames… sense entendre l'altre…. Doncs avui, ni els justos manifestants ni els grups agitadors o extrems circulen pels carrers. Seria que la terra també aquí ens està volent dir alguna cosa? Sera que també ens diu, A! Mira el teu interior, coneix-te i respecta't per així després poder respectar l'altre….? Serà que també vol dir-nos que no som els amos de la veritat absoluta i que és enriquidor saber apreciar altres punts de vista?

Necessitats, gana, refugiats, caminants. Hem vist llargues columnes de persones caminant llargues rutes, abandonant els seus països, travessant fronteres o almenys intentant fer-ho, sota el sol, la pluja o les tempestes, sense aturar-se ni rendir-se perquè volien arribar a un lloc on establir-se, treballar i poder donar als seus fills un lloc digne on desenvolupar les seves vides. Tampoc ells són avui a les notícies i probablement la seva marxa s'ha aturat. Potser ells també estan pensant en si aquesta era la millor opció o potser estiguin enfortint-se per poder algun dia continuar amb el seu somni. Aquells que han aconseguit arribar a algun país d´acollida, avui són on segurament volien estar i des d'allà els toqués afrontar aquesta situació que ens afecta a tots, però ells avui almenys amb la tranquil·litat d'estar en un país que els ha volgut rebre. No ens arriben tampoc notícies sobre la fam al món i això sí que segurament segueix existint, però l'exigència d'avui és combatre aquest terrible virus que va venir a sacsejar-nos i tant de bo que a despertar-nos, perquè un cop superat puguem tenir una ment nova, un cap més obert i que puguem veure que passa més enllà de la porta d'entrada de casa nostra o del nostre barri i així poder aportar el nostre granet de sorra.

Governs, polítics, oposició i corrupció. Poc se sent aquests dies sobre debats, propostes, discussions i molt menys litigis entre funcionaris de govern i oposició, els qui en àrdues lluites per imposar les seves opinions, acabaven agredint l'altre pel simple fet que les seves polítiques eren diferents de les pròpies. Tot i que en realitat a tots els hauria d'unir una sola cosa, que és el bé comú, la justícia social per a tots i cadascun dels ciutadans. Però moltes vegades la supèrbia podia més, al punt de mostrar molts d'aquests individus, defensar descaradament la seva postura, semblant no importar-los res més que el seu propi jo. Tampoc no vam sentir notícies sobre la justícia que semblava distreure's quan toca fer-se càrrec, portant la població a la fúria ia la confusió general on el que en algun moment va ser evidència de procedir corrupte d'algun funcionari, sembla després que no ho era tant i aquelles proves que evidenciaven un delicte fins i tot d'assassinat, avui s'han diluït en paraules vagues o interpretacions confuses. No sé què els diu CoVi a totes aquestes persones, però crec que avui a casa tindran temps de pensar sobre la seva manera de procedir. Veiem avui els polítics units i en concordança davant aquest mal que ens afecta a tots, tant de bo també serveixi perquè trobin el camí de fer política d'una manera digna, tant de bo s'escoltin, tant de bo es respectin i tant de bo, els qui no ho han fet fins avui, respectin tota la ciutadania.
La meva llista podria seguir, entrant en detall de milers de situacions que no he esmentat i que d'una manera o altra afecten l'ésser humà i el nostre estimat planeta, però la idea del que volia exposar i que em ronda des de fa dies a la meva ment ha quedat en part expressada. I dic en part perquè a mesura que passin les hores, els dies, les setmanes, noves idees i pensaments vindran.
Crec que l'important és aturar-nos un moment, despertar, intentar comprendre el que sembla inexplicable. Preguntar-nos: Què ens ve a dir a cadascun de nosaltres aquesta situació? Quines coses estic fent? Quines coses estic deixant de fer? Com em comporto amb els altres i amb el planeta?. Quines coses podria millorar? Què significa respecte per a mi?. Al meu entendre, totes i cadascuna d'aquestes preguntes les podrem contestar un cop haguem aturat un moment a pensar, una vegada haguem mirat al nostre interior, una vegada haguem reflexionat sobre nosaltres mateixos, sobre els nostres errors i encerts, sobre el nostre ésser pur, sense les influències externes, sense els condicionaments que ens imposa i ens ha imposat sempre la societat. Tant de bo, quan haguem superat aquest difícil moment no siguem els mateixos sinó millors persones per generar una millor societat, un millor planeta al que com la nostra llar sapiguem cuidar i valorar.

Potser avui mereix que reflexionem i sobretot posem en pràctica aquella frase que ens arribés Mahatma Gandhi i que diu:
“Siguem el canvi que volem veure al món”

Ana Lia metge – març 2020